dimecres, 8 de desembre del 2010

Mar o Muntanya?

Era un mes de novembre eixut: ni plovia ni feia vent. Des de la finestra de l’oficina del port es veia sempre el mateix cel, un cel gris propi de ciutat gran i tristona. Feia dies que tenia al cap deixar la feina i marxar de la pols, el silenci, i en definitiva, la monotonia més absurda i avorrida que mai hagués pensat.
Els companys m’animaven que les coses no sempre són tan grises com jo les veig, però per mi només existien dos colors: el gris del cel i el negre del meu gat.
Desembre s’avançava i les meves ganes de marxar augmentaven. Fou ben entrat el mes que em vaig plantar a la sala del director i li vaig entregar la meva dimissió. Allò s’havia acabat per a mi. M’havien parlat d’un poblet enmig de la muntanya cap a l’Aragó on les coses marxen més a poc a poc. Els dos dies tenia tots el paquets fets i marxàvem amb la Fosca (així es diu el meu gat) cap a nous horitzons.
Arribàrem de matinada i el poble dormia, només hi havia algun gos pel carrer. Aquelles cases tenien finestres petites, fins i tot diminutes on s’apreciava en el dins petites llums que advertien de la presència de vida a l’interior. El que més em sobtà fou aquells enormes xiprers a l’entrada del poble al costat del cementiri, semblaven dos immensos gegants que vigilaven el seu llegat més preuat.
La casa que m’acollia de lloguer no era pas gaire lluny ni gaire gran, per cert. Vaig tocar el timbre i una vella m’obrí.  Un bon dia sec i rude em saludà i em féu passar cap a l’interior de l’habitatge.
Els primers dies foren estranys: llargs i dolorosos. Enyorava la vella ciutat. Però quan va anar passant el temps em sentia un més del poble. Vaig fer amics i amigues que no em demanaven res a canvi més que l’amistat. Sortíem a fer llargues passejades per camps feréstecs i inhòspits bocabadats per aquell sol tan roent i tant rogenc. Un dia em vingué a visitar la cosina del meu company de lloguer (ah! M’havia oblidat de dir-vos que compartia pis amb un noi de prop del meu ex barri). Aquella noia es presentà com si de cop em despertés un vent molt fi i agradable. La seva cara era com veure un arc de sant Martí, tot ho il·luminava amb la seva rialla. Ens férem amics, bé, molt amics, llargues passejades ens feien cada vegada més còmplices un de l’altre.
El que més em va doldre és que tothom al poble ja s’havia que la meva enamorada en secret estava ja promesa justament al director de la meva antiga feina. Quina situació tan difícil em posava la vida a davant!
Jo no dormia ni de dia ni de nit pensant amb la mala sort del meu destí. A les nits m’apareixia en somnis enmig d’un bosc molt espès i profund i em cridava pel meu nom. De vegades la veia pels carrerons i llavors ja no la veia, com si tingués un esperit que em vigilés a mi o jo a ella. La meva obsessió era tal que em passava les nits escrivint-li poesies d’amors i desenganys.
La primavera arribava al poble i la meva enamorada feina ja dies que no venia a veure el seu cosí. El meu cor ja no podia aguantar més aquell patiment tan dolorós i agradable alhora.  Què estaria fent la meva enamorada? S’havia casat? O ho hauria deixat tot per tornar amb mi i ser feliços per sempre? L’espera era eterna, grisa i decebedora.
Un dia per la tarda de tantes tardes que passejava pels voltants del poble em vaig enfilar caminoi enlaire cap al cementiri. Allí vaig seure un moment en un banc de pedra i observava les estàtues del cementiri. Ja fosquejava i aquelles estàtues em deien coses, es movien!! De fet era obra de la meva imaginació ja que tothom sap que unes estàtues de pedra no parlen ni tan sols es mouen.
De la primavera vingué l’estiu i aquell petit banc de pedra es va convertir en el meu lloc preferit. Allí hi passava hores i hores pensant què estaria fent la meva estimada. Veia tardes caloroses i lluminoses, però també hi passava tardes grises i tristes. Cada dia era com l’anterior sense ella, res tenia sentit.
Però un molt bon dia de tardor, quan les fulles ja queien dels arbres disposades a ser trepitjades per a tothom, ella tornà. Realment havia canviat. El seu rostre ja no era tan rialler ni desprenia aquella lluminositat. Els seus ulls marcaven patiment i la seva mirada una immensa tristesa. Així que cada tarda tornava al banc, però ara ja no sol.