divendres, 27 de maig del 2011

Drama en el port, Joan Salvat-Papasseit


 


Aquesta obra es situa el 1919 en la primera etapa (1916-1919) de l'escriptor, Joan Salvat-Papasseit, sota la influència del cubisme i sobretot del futurisme. Aquest poema surt del llibre de Poemes d'ones hertzianes.

Ell neix a Barcelona el 1894. Va tindre una infància molt desafortunada. Als 12 anys sent el desig d'incorporar-se a l'església i és quan creix el seu idealisme. Als 17 comença a formar-se pel seu compte. No tenia diners i es va veure obligat a treballar al port, en una drogaria, un taller d'escultura religiosa...
Va col·laborar en publicacions de caire anarquista i revolucionari.

L'any 1917 publica el seu primer poema "Columna vertebral: sageta de foc" i ideològicament es decanta cap al desvinculament del pensament polític i es centre amb les avantguardes que el fan influir amb idees anarquistes i socialistes.
L'any 1918 edita l'únic número de la revista ''Arc-Voltaic''. Va fer el seu primer llibre futurista de poemes: Poemes en ondes hertzianes
Més tard neix la seva primera filla i això l'anima a escriure les proses infantils Els nens de la meva escala, editades a la revista La Mainada (1921). Un any més tard neix la seva segona filla. La seva malaltia fa que es vagi canviant de domicili en diferents parts de Catalunya, Andorra, París...
Va anar transcendent la seva carrera poètica: a la revista Proa, va col·laborar a La Publicidad, edita el segon llibre de poemes L'irradiador del port i les gavines, va escriure poemes plens d'exaltació nostàlgica de Catalunya, de Les conspiracions, va publicar La gesta dels estels, El poema de la rosa als llavis, i un fragment més d'Els nens de la meva escala...
Mor el 7 d'agost de 1924 per culpa d'una tuberculosis. 

 
El tema d'aquest poema podria ser la descripció d'una sèrie d'imatges i les sensacions que veu i sent en aquell instant. Com per exemple: Llum blanques verdes roges, nit fosca, la boia inquieta... Diu el que veu amb els adjectius corresponents del moment en que passa l'acció. 

El que Salvat-Papasseit volia amb aquesta composició avantguardista era explicar en diverses imatges el poema, descriure el que veia. D'aquestes imatges, podrirem dir que cada una seria una part del poema, ja que no és un poema normal, com els que estem acostumats a veure, sinó un cal·ligrama.

Hi han moltes tècniques avantguardes en aquest poema. A nivell de tècniques del futurisme seria l'aparició de la màquina, del transatlàntic, de la draga... de tots aquests aparells nous en el moment. Es veu també com en el cal·ligrama hi ha una part on té forma d'arc voltaic, ja que també era una innovació, conjuntament amb l'aparició de la llum artificial i de l'electricitat. A nivell d'ortografia, suprimeix tots els punts i comes. El cal·ligrama està format de paraules que fan el dibuix d'un oceà amb el seu vaixell i les seves veles corresponents. Per exemple quan diu tràngol, fa referència a les ones que es mouen de la mala mar, el tro de la llum fa referència al tro reflectit a l'aigua, quan parla de la boia inquieta fa referència a una boia moguda per la mala mar...
Si ens mirem les figures retòriques d'aquest cal·ligrama hi ha moltes personificacions, com per exemple: el mascle transatlàntic, les sirenes xisclant, la boira inquieta... Aquestes figures fan que atribueixin característiques humanes a animals o objectes. També hi podem trobar una metàfora o símil: ara les ones canten el desig d'engolir, al tro al lluny del sospir de les tenebres... Això fa que s'identifiqui un objecte amb un altre o una cosa irreal, ja que els dos es poden assemblar. Això era molt característic de l'avantguardisme ja que volien trencar amb tot. També podem troba l'hipèrbaton, ja que aquesta figura trenca amb tot el passat i s'ajusta al futurisme, amb la seva rebel·lió i força al no acabar una frase completa amb un mateix vers i continuar el de sota. Els últims dos versos hi ha una metàfora del jo poètic, de ser en un altre lloc mentre va descrivien aquests versos, però quant veu les gavines es veu on està en realitat, al port.
En conclusió crec que ell volia expressar la imatge d'estar al cim del vaixell i anar descriguen tot el que veia, penso que tot és una il·lusió del poeta, ja que Papasseit estava vigilant el port. Ell té molta importància amb el jo poètic, com per exemple '' jo em veig en l'horitzó fora el port '', aquí el que vol és que ens involucrem una mica amb la seva vida i fugir de la rutina diària. També ens podem fixar amb la crítica que fa a la societat, quan diu els immigrants s'empenyen.
El que m'ha agradat més ha sigut la forma que té el cal·ligrama i l'estructura m'ha sigut una mica més complicada d'entendre. El que no m'ha agradat tan ha estat la manera de visualitzar les imatges i això m'ha fet pensar que tot és molt obert.

dissabte, 21 de maig del 2011

Poema visual, avanguardisme

Aquest és un poema visual d'Edu Barbero.

He triat aquesta imatge perquè m'ha semblat interessant i m'ha entrat molt per l'ull. 

Es pot veure el planeta terra i la lluna a la mateixa alçada, amb un pal vermell en perfecte equilibri entre el dos. Sobra la barra vermella hi ha un home fent-t'hi equilibris ajudat per un paraigües. L'home està fet de lletres com si fos un retall de diari. L'imatge podria significar la dificultat d'arribar a la lluna (cal fer malebarismes). Podem observar que la Terra és més gran que la Lluna i que l'home pot arribar a tots dos llocs, ja que es situa al mig del planeta i el seu setèlit.
Aquest és un poema visual de Joan Brossa.


He escollit aquesta imatge, perquè em crida molt l'atenció, ja que és un cavall amb un home, tot fet de números vermells. Està molt ben representat. No té molts detalls però s'entén perfectament la imatge. És molt curiós perquè costa molt fer. amb aquestes característiques una imatge amb moviment i feta de números.


Representa un cavaller que va a lluitar o un general que està amb el seu cavall corrent. Porta una mena de punxa, ja que podria ser una arma o una espasa i també porta un barret molt especifica, que em fa pensar en una persona que lluita.

Indigneu-vos de Stéphane Hassel

Fitxa tècnica:
Títol: Indigneu-vos! (Original: Indignez-vous!)

Subtítol: Un al·legat contra la indiferència i a favor de la insurrecció pacífica.

Autor: Stéphan Hessel 

Traducció:
María Belvis Martínez García 


Editorial: DESTINO


Pàgines:
64 

 
Format: Rústica

Idioma: Català 

Primera edició: Abril del 2011


ISBN: 9788423344710


Matèria: Sociologia 

Preu: 5€ 



Sinopsis:
Arrenca el relat amb el naixement de la democràcia moderna i la compara amb la democràcia que estem vivint en la nostra societat actual. Ha canviat la democràcia o hem canviat nosaltres? Els bancs s’han privatitzat i l’esquerda entre els pobres i els rics cada vegada es va fent més grossa i profunda. Els diners estan agafant un caire ferotge dins la nostra societat.
Sota el lema indigneu-vos es crida a la llibertat, es crida al dret de tots a decidir, criticar, lluitar pels nostres drets i no ser simples espectadors de la nostra vida i l’època que ens ha tocat viure.
Es veu la història des de dos punts de vista molt diferents: l’optimista, una cadena de indignacions, crits i guerres on porta a la democràcia ideal i la visió pessimista, i com es veu la història, d'un seguit de catàstrofe darrera catàstrofe.
La nostra societat ha perdut els temes d’indignació, dir el que pensem i manifestar-ho de totes les maneres possibles: si s'ha de sortir al carre es surt, si s'ha de dormir a fora es dorm, si s'ha de pintar les parets que es pintin, però els joves, que són en un futur, qui manarà, es moguin i lluitin pel que volen. L’autor anima a recuperar-los, buscar-los ja que estan al voltant de tothom i de tot.

La principal indignació de l’autor es centra en l’actual Palestina. Gaza és una actual presó a cel obert, una lluita contínua per la vida, per la qualitat de la vida. El missatge és un crit a la no-violència, no s’arriba a un bon final amb violència com a plat fort. El camí és una insurrecció pacífica, formar persones i no matar-les. Crear ideals reals i persones que els creguin i els executin, només així: indignant-nos i lluitant s’arribarà a la pau. És així com el text dóna una solució extensiva a tots els altres problemes que ens rodegen i que ignorem o, senzillament, desconeixem.


Crítica:
El relat em sembla una ferotge crítica i una crida a mirar a darrera. La nostra generació té masses imputs (sensacions i senyals externs) que ens porten sempre a mirar cap endavant i d’una manera ràpida. 

El missatge que llegeixo entre línies és que no avançarem bé si no som conscients de la lluita del passat per aconseguir un valors que ara s’estan perdent. Sí que fem classes d’història on els professors ens parlen de revolucions socials però queda en un segon terme, ja que vivim (almenys en el primer món) en una societat segura, fàcil, amb televisió, amb Internet on tot vola. Si tinc un dubte només haig d’obrir el facebook i preguntar a algun company o companya el meu dubte, si vull quedar per sortir no haig de sortir de casa, envio un SMS i quedo. Tot és relativament fàcil i cal adonar-se del parany que hi ha en tot plegat, ens oblidem de com hem pogut arribat aquí i si aquest aquí, és bo del tot.

El missatge és clar: indigneu-vos!. Pensa, lluita i seràs ciutadà. Veig una doble visió a l’autor sobre el transcurs de la història viscuda de primera mà i amb les experiències de l’entorn que el rodeja. Segons l’autor, cal posar tota la nostra indignació en l’actual Palestina, i en altres fets que veiem cada dia per la televisió o per la premsa i que ens semblen tant normals, ja que passen lluny o si més no, queden lluny de la nostra generació.

Per mi, el text és un crit a la no-violència i sí a la llibertat d’expressió i a la persona individual i en grup. Si no lluitem no aconseguirem tenir un futur més lliure i més respectuós amb totes les persones.

divendres, 8 d’abril del 2011

El silenci al laboratori

Entro al laboratori em quedo dret i em limito a mirar els meus alumnes. M'he posat la bata blanca com cada dia que em toca laboratori. Els alumnes ja estan asseguts en els tamborets com de costum. Me'ls miro i em sembla que no vulguin adonar-se de la meva presència. Tots els alumnes em miren amb aquella cara silenciosa i de compassió. M'assento a la meva cadira com cada dia. Ningú diu res.
És impossible mantenir la situació gaire estona més. Els alumnes esclataran d'un moment a l'altre, haig de parlar, haig de començar el tema ja. Quan podré començar a parlar? Jo sóc el professor, però el silenci aclaparador m'ho impedeix. Transcorren dotze minuts fins que puc parlar. Amb les meves primeres paraules més d'un alumne que guaitava per la finestra gira la cara i em contempla. De fet, em contemplen tots amb una cara d'indiferència totalment indefinida.
- Hola, molt bon dia a tothom- dic.
Avui recordo que és dimarts i toca explicar el tema de la taula periòdica. M'entenen els meus alumnes? Els agrada realment el que els hi explico?

divendres, 25 de març del 2011

SÓC AL·LÈRGICA.

Sóc al·lèrgica. Es pensen que no ho sé? No s'equivoquin amb mi. Sé que arriba la primavera. Els arbres floreixen, les abelles viatgen de flor en flor i el meu nas ja ho nota. Sóc al·lèrgica i punt. M'han mirat bé? Fixin-se, no desviïn la mirada, gaudeixin de la contemplació del meu nas i de la meva cara en tota la meva esplendor. No seran pas els primers que ho faran, ja hi estic acostumada. Comentin el meu aspecte, descriguin-me en veu alta, parlin dels meus ulls plorosos i dels esternuts. Facin-me servir per demostrar-se que normals i que ben adaptats estan vostès al nou canvi d'estació. Es pensen que sóc una paranoica? Això és que encara no m'han mirat bé.


REALMENT SÓC LLEIG?


De veritat sóc deforma? Ja sé que ho sap tothom. Sempre s’equivoquen amb mi o són imaginacions meves. Sempre he dubtat si sóc lleig per alguna raó especial. No poc beneficiada de les arts estètiques, ni poc rica de bellesa però sóc bon noi. La gent no em veu normalet tirant a lleig, la gent em veu horrible, és veritat? Serà tan greu? És que no tinc cap punt positiu en el meu físic. No se si em veuen lleig. Horrorosament, malvadament estranya. Em veuen bé? Desviïn la mirada així no hauran de gaudir de la contemplació de la meva possible lletjor en tota la seva esplendor. Tothom em mira així de malament? no hi estic acostumada. Comenten el meu aspecte? En parlen en veu alta? En parlen de les meves faccions amb els amics? M’utilitzen per demostrar-se que llestos i que guapos i que genials i que ben fets que estan vostès. Es pensen que sóc un paranoic? Bé jo sovint també ho penso, o no.

dijous, 10 de febrer del 2011

Tarregona m'esborrona - Els pets




Tarragona m'esborrona, constantí em fa patir...


Tarragona m'esborrona,
constantí em fa patir... (BIS)


Anava cap a casa
             CCL
després d'haver pencat,
hi havia un cotxe a les fosques,
                              CCM
hi havia un cotxe aparcat.
                             CCM


Si no fos perquè cada dia
m'el trobo sempre allà,
    CD                    CCL
diria que és una parella
fotent-se el bacallà.
       CAtrib.

 
Però no ho és (no ho és), no ho és (no ho és)
Però ningú no em vol fer cas
quan els dic que la gent que hi ha
allí seient són ionquis que s'estan xutant.
CCL              CAtrib.                CAtrib.


Tarragona m'esborrona,
constantí em fa patir... (BIS)


Sortia de la feina
             CRV
i volia fer un cigaló
                  CD
vaig trobar la meva penya
                     CD
em vaig seure al meu racó
                         CCL


Gairebé eren les dues
                      CAtrib.
i el Miquel volia xapar
la nit era molt tranquila
CD            CAtrib.
quan de sobte algú va trucar
Qui deu ser? (no ho sé), qui deu ser? (no ho sé)
Qui pot venir a molestar?
                       CRV
Vaig clitxar aviat que els uniformats
tenien ganes de sarau
                CD


Tarragona m'esborrona,
constantí em fa patir... (BIS)


Tarragona m'esborrona,
constantí em fa patir... (BIS)


Pont del diable, carrers de la part alta,
Francolí brut i encongit.


Al obrir la porta, cortines que es mouen,
                CD
quan arribes a les sis.
                      CCT


Camp de Mart, Petroquímica,
Turistes i Maginet.


EL Molí de l'Horta, el bassal, les forques,
i els pagesos mai contents.


Les voreres brutes, trepitgen les putes,
                                               CD
xeringues pertot arreu.


Esquerres i dretes, velles pansidetes,
van a missa de deu.
            CCL


Imperial Tarraco, baixant hi ha el Serrallo,
on la gent enun parell (de què?).
                CD      CD
 

A la fresca xerrant, seguts al davant
de la plaça del castell.
      CCL


El Tucan, la cova, colla vella, colla jove,
les gitanes venen alls.
                          CD


L'avellana baixa, homes vells amb faixa,
del defora van tornant.
 

Tocar ferro al balcó, lentament la pudor
            CD     CCL
atravessa la ciutat.


Mentre la rutina lentament pentina
aquest poble abandonat.
        CD

 
Tarragona m'esborrona,
constantí em fa patir... (Diverses vegades)